Revista RE

publicació de pensament i opinió des d'una perspectiva realista existencial

Entrevista a Oscar Mateos

Diego Herrera CarcedoOscar Mateos, Professor de RRII de la Facultat de Comunicació i RRII Blanquerna-URL i Coordinador de GLOBALCODES.

Pensar en un projecte comú

«La cruïlla de canvis que estem vivint és extraordinària i ens obliga a tenir una gran audàcia»

Diverses vegades has parlat i escrit sobre el canvi d’època, però les circumstàncies actuals de la pandèmia forcen aquest canvi! Com l’expliques?

La idea de canvi d’època comença a prendre força amb la crisi financera que es produeix a partir del 2008 i la constatació que hi ha un seguit de transformacions impulsades per la globalització (econòmiques, polítiques, tecnològiques…) que generen nous interrogants i dilemes, davant dels quals les respostes i actors tradicionals ja no són suficients. La pandèmia, potser, accelera molts dels canvis i la necessitat de respostes que es plantegen, però no és un punt d’inflexió en aquest sentit, sinó que ens posa de forma crua davant d’un mirall.

Es porta temps analitzant i valorant aquest període i ens preguntem: Com serà el món després de la Covid-19 ja que s’han produït canvis a tots els nivells?

El món en què vivim és un món trencat per la desigualtat creixent, a tots els nivells, i per una crisi climàtica de la qual comencem a rebre els seus principals impactes i símptomes. És un món caracteritzat per un malestar global, de societats que viuen en primera persona, potser amb particularitats diferents depenent del context, la precarietat, la incertesa vital, la vulnerabilitat i la fragilitat.
La manca d’horitzons vitals i l’escandalosa desigualtat, a més, dinamiten les democràcies, avui dia, sistemes incapaços d’oferir millores palpables a tots aquests sectors. La cruïlla de canvis que estem vivint és extraordinària i ens obliga a tenir una gran audàcia.

Evidentment, tot ha quedat sacsejat i s’ha produït una forta crisi en tots els àmbits: econòmic, social, familiar, cultural, pedagògic, laboral, religiós, emocional… Quina crisi consideres que és la més afectada?

El món sencer, a tots els nivells, ha quedat profundament impactat. La pandèmia ens ha portat a una situació de vulnerabilitat compartida, impensable fa uns anys. Normalment les grans catàstrofes o epidèmies tenien lloc en països del Sud, mentre que aquesta crisi no entén de latituds. Ara bé, la pandèmia posa de manifest, amb duresa, les desigualtats estructurals que ja existien: els països, els barris, els llocs en què viu la població més vulnerable, amb menys accés a infraestructures sanitàries o amb menys possibilitats vitals, són les que estan patint un major impacte. Als Estats Units, la població afroamericana s’ha vist tres vegades més afectada per la pandèmia que la població blanca.
A Barcelona, l’impacte als barris més empobrits és més important que la que hi ha als barris amb major poder adquisitiu.

Com es pot reconstruir tot el que ha quedat malmès?

Molts governs, també el de la Unió Europea, són conscients que d’aquesta crisi no es pot sortir amb grans desigualtats i fractura social. Si la sortida fos aquesta, l’escenari seria simplement insostenible, malgrat la precarietat
i les desigualtats continuaran aguditzant-se. La pandèmia obre una finestra d’oportunitats per impulsar un model que posi en el centre els béns públics i els béns comuns globals, però també obre la possibilitat d’aprofundir determinades derives autocràtiques que hem experimentat. Des de tots els àmbits caldria aturar-se abans de continuar fent les coses com sempre, pensar què estem aprenent amb tot això, què ens està dient aquesta crisi i quines coses ens calen per construir projectes en clau d’equitat i dignitat i respectuosos amb el planeta. La gran temptació és tornar a la «normalitat», quan la «normalitat» és ara mateix el problema.

Sovint ja descrivíem que la societat estava desanimada per diferents realitats: un ritme accelerat, gran complexitat… Tot això portava i porta a una incertesa. Com es pot sobreviure?
El nihilisme social és potser el més preocupant dels problemes que tenim davant. La desconfiança en la societat, en les institucions, en la possibilitat de tenir un projecte que giri entorn del bé comú, s’ha apoderat de multitud de discursos que pensen que no hi ha sortida i que el que cal és ordre i mà dura, fet que ens porta reminiscències d’altres temps. El cinema
i les sèries de TV insisteixen en relats distòpics, quan socialment el que necessitem és visió de futur i horitzons esperançadors. Som capaços d’imaginar-nos la fi de la humanitat demà passat, però no som capaços de somiar amb un futur en clau d’esperança. La supervivència i la sortida demana refer teixits socials malmesos per una societat impregnada d’individualisme, hiperconsum i hedonisme digital. Hem de reconnectar amb nosaltres mateixos i connectar amb la gent que tenim al nostre voltant per donar-nos suport mútuament, i també per pensar junts en el projecte comú que volem.

Com es pot generar una nova esperança per una transformació amb sentit i mirada constructiva?
Construint una ciutadania crítica, compromesa amb les iniciatives que volen abordar els grans problemes globals (crisi climàtica, paradisos globals…), amb les iniciatives comunitàries que ajuden a teixir la societat i la comunitat en un món fragmentat, precaritzat i atomitzat, i amb la capacitat de reconnectar amb un mateix enmig d’una gran crisi d’atenció a què ens ha portat les pantalles i les xarxes socials. Sent conscients que cal diferenciar entre la necessitat de defensar béns públics i globals, drets fonamentals, i optar per renunciar a hàbits de consum, a necessitats creades, que tenen una petjada ecològica que posa en perill la vida del planeta. Quan entenguem que el 15% del planeta, on estem nosaltres, consumeix el 85% dels recursos mundials i reconeguem que no és ni viable ecològicament ni desitjable èticament, i això porti canvis substancials en les nostres vides i hàbits de consum, estarem fent un pas de gegant.

Què creus que haurem après de tot el viscut i quins valors humans s’hauran recuperat?
Jo tinc esperança, malgrat soc conscient que el que predomina és aquest nihilisme social on el problema sempre són els altres (els que no es posen mascaretes, els que no han fet el que calia…) i on la percepció és que anem rumb al desastre i que el gènere humà no té solució. Però la història és tossuda i demostra tot el contrari. Si d’aquesta crisi sortim més conscienciats que vivim en una aldea comuna i global, que els nostres actes tenen impactes en el conjunt del planeta i que, en el fons, som éssers cada cop més interdependents i ecodependents, haurem fet un gran aprenentatge vital i personal. El problema és que tenim poc temps per resoldre molts problemes de fons.

Quina ha de ser la brúixola per orientar el camí i les preses de decisions en els nous escenaris que tocarà viure?
Tota aquesta experiència ens ha de portar a l’acció per impulsar canvis individuals, institucionals i socials de fons però també per exigir decisions polítiques valentes que en els propers anys han de ser claus.

Assumpta Sendra i Mestre