Revista RE

publicació de pensament i opinió des d'una perspectiva realista existencial

73. Escoltar el cos

El cos humà és format per quaranta mil miliards de cèl·lules que es renoven constantment; a la vegada es produeixen cents de milions de reaccions químiques per segon, disposem d’un sistema nerviós, d’uns òrgans, d’unes hormones, d’un cervell… Aturar-se a pensar en el cos i tenir-ne coneixement gairebé produeix vertigen en saber aquestes xifres tan impressionants i adonar-se de com funciona. Des del moment de néixer fins a la mort el cos està en constant transformació, és canviant i, segons l’edat, va assolint diferents formes que en anar envellint pateixen degeneracions. Per a alguns el cos humà és una meravella, ja que és únic i irrepetible; per a d’altres és com una mena de rebuig, ja que mirar-se al mirall els suposa un trauma per la por d’acceptar un cos que no agrada; i per a d’altres mirar-se al mirall és excessiu perquè cerquen un excés de perfecció. És evident que cap dels extrems no és pas la millor actitud: el rebuig porta a maltractar el cos i l’excés condueix al narcisisme.

Cal trobar l’equilibri a partir d’una actitud humil davant el propi cos, ja que és el company de camí que avança amb tu. El cos humà permet experimentar emocions, sentiments i noves sensacions que possibiliten sentir-te bé. És emocionant conèixer la vida de Valentina Pailevanian («La Contra», La Vanguardia , 27 de febrer del 2012), artista lil·liputenca de quaranta-vuit centímetres d’alçada, que expressa: «No té importància si ets alt o baix, gran o petit, el que importa és el que fas de la vida». Explicita ben clarament que la forma del cos no és el més significatiu, sinó que dóna rellevància a allò que realment fas. A més, explica que la seva resposta davant les burles ha estat: «Visc en un cos petit, però sóc més gran que vosaltres». Aquesta resposta afirma que la corporeïtat de cada ésser és singular i que el més important no és l’exterioritat que mostrem, sinó la interioritat que conté.

Però nosaltres, acceptem el propi cos? El coneixem? Quina mena de relació hi tenim? Respectem el cos dels altres? Donem sentit al cos? En tenim cura? Som conscients de la seva fragilitat? Sabem que la major part del nostre cos és fet d’aigua? Són moltes les preguntes plantejades i contestades en aquest monogràfic escoltar el cos.  Escoltar-lo requereix posar-hi els cinc sentits i fer-ho amb atenció, tal com indica el verb llatí auscultare , del qual prové. L’article de la psicòloga Neus Calleja descriu una escolta que anomena empàtica perquè implica alguna cosa més que l’oïda, ja que també hi intervenen els ulls i el cor. Només així podem ficar-nos en la pell de l’altre i comprendre què li està succeint.

Tenir coneixement i cura del cos té els seus avantatges, ja que contribueix a la prevenció de les disfuncions i malalties. Per això és bàsic cuidar-lo, per exemple, fent un raonable exercici físic per mitjà de gimnàstica, esport, senderisme… per obtenir una bona qualitat muscular, fisiològica i estètica que pot portar a una forma de vida millor. També contribueix a tenir cura del cos una alimentació sana, conscients dels aliments que consumim, així com fugir dels excessos d’alcohol, del tabac i d’altres drogues.

El cos és com l’aparador pel qual les persones ens identifiquen i serveix per a mostrar-nos als altres, tot i que també pot amagar sentiments i emocions posant-nos una estranya cuirassa per a defensar-nos dels altres. El cos constantment es comunica i pot parlar sense paraules perquè l’expressió corporal és un llenguatge universal que s’expressa amb el rostre, la mirada, els llavis, els braços, els gestos… que, en definitiva, pot arribar a commoure i a establir vincles d’amistat.