Revista RE

publicació de pensament i opinió des d'una perspectiva realista existencial

80. Tres perfils

Captura de pantalla 2014-11-02 a la(s) 18.26.05Sóc l’Esther Borrego i Linares i tinc quaranta-set anys. Fa uns quants anys vaig descobrir la meva vocació i vaig optar per intentar viure-la: acompanyar persones en situacions de dificultat ha estat el millor que he viscut. Coordino un pis d’acollida per a persones en situacions d’exclusió, Itaca, de la Fundació Acollida i Esperança.

Recentment ha mort el meu pare, després d’una llarga malaltia, l’Alzheimer, en què el vam poder acompanyar compartint amb ell les diferents pèrdues que li va suposar aquesta malaltia.
Va morir després d’una infecció intestinal, tranquil, acompanyat i estimat. Aquests darrers dies ens han permès poder agrair la seva vida i el fet de poder-lo acompanyar durant tota la seva malaltia, a més de comprovar que era una persona molt estimada.

Aquest fet, que ens ha provocat dolor i tristesa per la pèrdua que suposa, m’ha fet més palesa la importància de saber viure des de l’agraïment de tot el rebut: la vida i l’estimació, des de l’alegria d’haver-me sentit estimada des de sempre, cosa que no tothom pot dir.

Sempre estàs alegre? O et sents alegre? Quina distinció fas entre ser o estar alegre?
Estar sempre alegre no és possible, hi ha moltes circumstancies que no ens faciliten estar-ho, en canvi sí que és possible viure l’alegria d’una manera molt més profunda.
Moltes vegades quan veiem alguna rialla, hi veiem una alegria externa que pot venir donada per algun
factor extern, puntual… És alegria, i tant que ho és! Crec que del que volem parlar és d’una alegria més
arrelada en la persona que no desdiu d’aquesta altra, sinó que la referma. No m’és fàcil explicar-ho; no puc imaginar que algú que diu que és alegre no mostri aquesta alegria de manera externa, explícita… si no sempre, molt sovint. Quan l’alegria inunda el teu ésser es desborda i surt, es mostra de manera inconscient.
De totes maneres he de dir que jo, que em reconec com una persona alegre, quan hi ha alguna cosa
externa que no afavoreix l’alegria, preocupacions, desencís… també la tristesa es fa molt evident en la
meva expressió, tot i que dura poc en el temps i gairebé mai no és profunda en mi.
No m’agrada generalitzar ni puc definir gaire què és «estar alegre» i què és «ser alegre»; crec que hi ha vegades que les paraules no poden expressar amb claredat i amb la profunditat necessària tot el que vivim.
En el meu cas, la meva alegria es basa en el fet de saber-me estimada des de sempre, de no haver dubtat mai d’aquesta estimació, i en això té molt a veure l’entorn en què vaig créixer: família i escola, grups, amics…

En la teva professió l’alegria és una actitud vital i és necessària per a sobreviure davant situacions difícils. Com ho fas per viure aquest denominador comú de l’alegria en el pis d’acollida que coordines?
La meva dedicació, que és molt més que la meva professió o la meva feina, és acompanyar persones que viuen situacions molt vulnerables; moltes d’elles no han tingut l’entorn que per a mi ha estat natural
i normal. Acompanyar en el procés persones que sovint no tenen ningú a prop, ni família, ni amics i van sense xarxa, et fa molt més conscient de la importància i del valor d’allò que tu has tingut.
L’alegria, tot i no ser indispensable ni tan sols formar part del currículum que pots aportar per a una feina com la meva, és clar que ajuda molt. Poder transmetre d’una manera natural i espontània l’acceptació i la gratitud per tot allò rebut, és un exemple de motivació per a reprendre un nou camí o continuar el que ja has iniciat amb més força.
Fa uns mesos va arribar una persona al pis sense ganes de continuar lluitant i sense ganes de viure. En el moment de l’entrevista inicial, malgrat que ja ens coneixíem bastant, li vam demanar un vot de confiança i li vam proposar que vingués tres mesos. Si en aquest període continuava pensant que volia deixar de lluitar, li buscaríem un lloc adequat. La nostra sorpresa va ser quan la nit de Nadal ens parlava del seu desig de poder tenir quaranta nits més com aquella. Podeu imaginar-vos l’alegria de tots els que estàvem en aquella taula sopant.
És ben cert que la manera de convèncer algú perquè pugui canviar alguna cosa està més en la manera de viure i en l’actitud que tenim davant de les situacions que la vida ens posa, que no en els discursos que cadascú té i fa. I més quan aquesta actitud és viscuda en grup.
En el pis hem acompanyat també algunes situacions de malaltia i de mort. Quan un té molt arrelat un profund sentiment de gratitud vers la vida i tot el rebut, pot acompanyar des d’aquesta actitud la persona que està patint la situació de malaltia i, alhora, dels qui pateixen la pèrdua.

És possible la perfecta alegria?
Segurament l’alegria de la qual parlem està molt relacionada amb la que està sostinguda en el convenciment de ser important per a algú, de sentir-se afortunat per viure, de saber-se estimat per algú més enllà del que succeeixi dia a dia, quan res del que ens pugui succeir, del que puguem veure al nostre voltant o patir, pugui fer-nos canviar aquesta certesa de sentir-nos estimats. I aquesta deu ser la perfecta alegria de la qual parlava sant Francesc d’Assís. Això és molt difícil i només podem apropar-nos-hi en alguns moments; gaudim-ne i intentem fer-los augmentar. ❏
Jep Alcalde i Baraldés. Vaig néixer a Olot fa quaranta-nou anys, tot i que actualment visc a Mataró. Estic feliçment casat amb la Montserrat des de fa vint-i-quatre anys, som pares de dos fills fantàstics: l’Oriol i en Pol. Treballo d’advocat des de fa vint-i-cinc anys. Tinc esclerosi múltiple.

El teu rostre sempre somriu. Com t’ho fas per estar alegre?
Sóc ara i aquí perquè els meus pares s’estimen, a ells els dec l’existència; la vida m’ha regalat el privilegi de tenir una família que m’estima i a qui estimo amb bogeria; uns bons amics i amigues a qui estimo molt i pels qui em sento jo també molt estimat i acompanyat; una feina que m’agrada; un Esperit per qui em sento amorosament acompanyat, agafat del braç, estimat; què més puc demanar a la vida? Necessito cap altre motiu per a ser profundament feliç i somriure amb plenitud? Entono cada dia un renovat i renovador «gracias a la vida, que me ha dado tanto».
L’esclerosi múltiple em fa costat des de fa trenta-un anys; per tant estic íntimament unit a la malaltia, encara que només en fa set que me la van diagnosticar clínicament. Aquesta malaltia m’ha regalat l’oportunitat d’encarar l’existència amb Humor i amb Amor, sabent que la vida ens és regalada i la mereixem regalant-la. Passejar durant aquests anys pel procés de dol, procés que no s’acaba mai, perquè vas i véns per les pèrdues, i és una caminada no exempta de sacsejades i muntanyes russes, que m’ha permès desaprendre i aprendre, a cada instant, els itineraris vitals, des del rabiós inicial: «per què a mi?» fins a la serena acceptació del «per què no a mi també?», passant d’una a una per totes
i cadascuna de les fases del dol, de la pèrdua, fent un salt mortal sense xarxa, amb confiança i sabent sempre, ara ja, que no cauré, o que he après a caure, i si caic, ja m’aixecaré, sol o amb el teu ajut, aprenent a descobrir a cada instant que el millor està per venir; aprendre a riure’s de la malaltia, amb la malaltia, des de la malaltia i malgrat la malaltia, no són motius més que suficients per a estar alegre?

Tu dius «estic íntimament unit a la malaltia». És compatible la malaltia amb l’alegria?
Parafrasejant el poeta, la malaltia i jo som u. Amb el transcurs del temps, lentament, he anat entomant que la malaltia està íntimament lligada i fosa amb mi mateix, sóc «amb» la malaltia, es queda amb mi. Ja no recordo ni tinc vivències del temps en què estava bé, en què res no em feia mal, en què no existia cap pèrdua irrecuperable que em fes plorar. Sóc amb la malaltia, perquè, si no, ja no seria jo, fóra un altre, segurament fantàstic i genial, però jo no.
L’esclerosi m’ha permès obrir els ulls a altres realitats que d’altra manera seria incapaç de veure. Estic agraït a la malaltia? Bé, poc que em calia pas, però ex post i un cop fet un cert camí, certament em prefereixo així, més sensible, més tendre, més fràgil, més vulnerable, més humil, constatar aquesta realitat em regala una profunda, serena i confiada alegria vital. Cada dia, quan obro els ulls, el sol em saluda i m’escalfa, em dóna nova vida, sense que al capdavall jo hagi fet res, perquè sigui així. Encaro cada nou dia amb Amor i amb Humor, gaudint de cada instant, tan intensament com puc d’una existència que m’ha estat regalada, desaprenent i aprenent a plorar les pèrdues, que ara ja sé que mai més no tornaré a recuperar, i amb la certesa confiada que el millor està per venir. I aquesta alegria, i aqui hi ha la gràcia, adquireix ple sentit si sóc capaç de convertir-la en experiència compartida, amb els altres.

Com descriuries aquest recorregut humà que convida a viure de l’alegria al goig?
En la meva vida hi ha diverses realitats que esdevenen clau, que em configuren tal com sóc i fan possible el meu recorregut existencial:
– L’estimació i l’acompanyament de la Montserrat, l’Oriol i en Pol, amb qui comparteixo la vida, la immediatesa de la vida dia a dia. Per tant són ells els qui gaudeixen en rigorós directe i en temps real
dels meus millors moments, però també els qui pateixen els no tan bons…, o sigui, no el discurs,
què és molt senzill, sinó la Vida.
– L’estimació i l’acompanyament dels bons amics i amigues, amb qui faig i fem camí, i que hem
après, també junts, que on jo sol ja no arribo, segurament hi arribarem junts, agafant-nos les
mans. Potser tardarem una mica més, però ja ens és igual, potser necessitarem no sé quin mitjà per
a arribar-hi, però sabem que la qüesti. és arribar i compartir junts el goig de l’arribada; aprendre
a deixar-me estimar, a reconèixer que necessito l’altre, la joia de compartir i fer camí plegats.
– Els meus espais de solitud i silenci, molt rellevants en el meu creixement i el meu caminar.
– L’estimació i l’acompanyament de l’Esperit, que m’acarona tendrament, esdevé presència viva
i vivificadora, alè primaveral i aire fresc i pur, que m’agafa del braç i m’empeny a seguir endavant,
a fer camí, amb plena confiança. ❏
Em dic Àngels Torras i Albert. Tinc cinquanta-quatre anys i des dels setze anys estic treballant en el món de l’educació (en aquella època les coses anaven diferent): com a educadora en l’educació infantil, com a mestra de música a primària, més tard a l’escola municipal de música de Tarragona… Actualment sóc professora de l’àrea de música de la FPCEE Blanquerna i Tècnica d’Ensenyaments Musicals i artístics de l’Institut Municipal d’Educació (IMET) de l’Ajuntament de Tarragona. Però, en l’actualitat estic de baixa laboral. Concretament fa un any i dos mesos. Fa anys que m’anava arrossegant per la vida com un cuc i després com un caragol, amb tota la casa de la vida a sobre. El procés va ser llarg, els metges deien que tenia ansietat, fatiga crònica, fins que el curs passat, en acabar la facultat, vaig plantejar-me que si això era viure, malgrat la meva alegria, jo no ho estava aconseguint. Sorprenentment, en una setmana ja tenia indicis que la cosa no anava bé. Llavors em van diagnosticar un càncer de pulmó què ja afectava als dos pulmons i que s’anava passejant pels ossos.
Vaig començar la quimioteràpia el 28 d’agost de l’any passat i també algunes sessions de ràdio fins al dia d’avui. Per posar un toc d’alegria a la situació, quan vaig a quimioteràpia dic que vaig a visitar la meva amiga Kimi, ja que vaig decidir posar-li un nom. A la primera, que durava sis hores, li vaig posar Kimeta i a la que faig ara, que dura una hora, Kimi. Les coses en la meva vida han canviat molt des d’aquell dia. Generalment tinc poca memòria en dates, hores, dies… però penso que els moments són efímers i s’ha de gaudir en el precís instant que passen. No vull dir amb això que no tingui records, ans al contrari, els records d’infantesa, joventut… m’han ajudat molt a omplir el meu cistell d’alegries.

Ets de mena alegre o estàs alegre? Quina distinció fas entre ser o estar alegre?
Penso que a la vida hi ha moments de tot i per a tot. La vida no és unidireccional, té alts i baixos, altrament seria un avorriment. Hi ha situacions molt tristes, com les pèrdues que he patit aquest estiu de gent molt estimada, pels quals quan sóc al vespre, sola a casa, he plorat molt. També hi ha aquella melangia dolça que a voltes et sorprèn amb qualsevol cosa que facis, que miris, que pensis…
Crec que la clau de tot plegat és l’actitud de l’optimisme. El fet de pensar que avui està núvol, que potser demà farà sol! De vegades crec que hi pot haver una mica de conformisme. M’encanta que estigui núvol! Plou. Com m’encanta la pluja!
La diferència entre ser o estar alegre penso que és un reflex de l’optimisme o el pessimisme. Una persona pessimista és la que veu el got mig buit, pensa que el món se li ha girat d’esquena i creu fermament que aquella situació és irreversible. Com us ho diria? És com quan els nens petits, que no controlen el temps, ploren quan els pares els deixen els primers dies a l’escola pensant que no els tornaran a veure mai més. Contràriament, una persona optimista veu el got mig ple, s’enfronta al món d’una manera diferent, tot és possible i davant l’atzucac hi veu la possibilitat de canviar-ho. Jo em definiria com una persona optimista que em permet SER i TENIR un caràcter més aviat alegre i ESTAR alegre en molts moments de la meva vida.

Tu ets professora i coneixes prou bé el significat d’ensenyar i aprendre. Es pot ensenyar a ser
alegre?
Sí, però amb molts matisos! Si com a mestra o professora tu estàs contenta i fas les classes amb alegria, els teus alumnes s’aniran contagiant d’aquest estat a les teves classes, però això ajuda a estar alegre durant la classe i després desapareix.
El procés d’ensenyar a ser alegre penso que és com una barreja d’alegria, optimisme i creativitat. A més de transmetre alegria a les sessions cal transmetre optimisme que tot sortirà bé, que de mica en mica anirem superant els errors. Sempre dic als meus alumnes que equivocar-se i cometre errors és un dret que tenen en el seu procés d’aprenentatge. I cal ensenyar a ser creatiu per a poder canviar i/o millorar l’estat de les coses o situacions en les quals es poden trobar al llarg de la vida i crec que el pas intermedi és la improvisació.
Hom diu que això és el peix que es mossega la cua. Jo penso que no. Aquest és l’exemple que explico als alumnes: «Imagineu-vos que us truquen per telèfon i us diuen: Ei! Venim a sopar a casa teva! La primera reacció que tindreu serà: què els preparo per sopar? Obrireu la nevera i podreu improvisar alguna cosa amb el que tingueu, però… i si la nevera és buida? Per molt creatius que sigueu no podreu improvisar res de res». Penso que si ensenyem a omplir la nevera i a saber improvisar amb els elements que hi tenim facilitarem la possibilitat de canvi i de millora de les situacions. Tot això afavoreix l’optimisme i genera persones més alegres.

Quina peça musical triaries per descriure «de l’alegria al goig»?
Per a mi això és gairebé impossible. No podria escollir-ne només una, però puc citar alguns paràmetres que fan que una peça sigui més alegre o trista, com ara: el mode, la tonalitat, les relacions intervàliques, la instrumentació… Tanmateix, la música té un paràmetre que anomeno «emosocial» en el qual pensem poc. Fa referència al teu estat d’ànim en aquell moment que l’escoltes i al retorn al moment social que hi relaciones. Aquest és un treball que sovint faig amb els alumnes: cadascú porta una música alegre i una altra de trista. Les escoltem, comentem i es dóna el cas que una mateixa música, alguns l’han catalogada com a trista i d’altres com a alegre.
Per exemple, El Cant dels Ocells, que és coneguda per tots, resulta que per a alguns alumnes és una
peça que els provoca alegria pel fet que els recorda èpoques nadalenques i records d’infantesa. Altres la qualifiquen de trista perquè l’associen a un moment trist de la seva vida, com ara l’enterrament d’un ésser estimat. Però tots arriben a la conclusió que els produeix una emoció que s’acosta molt al goig.
Escoltar, tocar, cantar o fer música sempre és un goig per a l’ésser humà, independentment de si la música és alegre o no. Crec que el goig s’acosta més a la contemplació i que s’hi arriba des d’emocions diferents perquè, en definitiva, tot comença allà on s’acaba. ❏

Comments are closed.