Revista RE

publicació de pensament i opinió des d'una perspectiva realista existencial

Entrevista a Joan Viñas i Salas

Viñas foto 18-8-2018 -2 modificafaCirurgià de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida.
A partir de la lectura del seu recent llibre publicat Com viure amb la malaltia des de l’experiència d’un metge malalt cristià que com indica el mateix títol comparteix la seva experiència de vida personal
i professional, i el com viu ara el seu procés de malaltia de càncer amb realisme.

 

EL PRESENT ÉS SOLS EL QUE EXISTEIX

«El passat és història que és bo recordar-la perquè ens ensenya a viure millor el present, fent menys errades»

Enguany ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per la seva reconeguda trajectòria professional en l’àmbit de la salut i la contribució al sistema d’educació superior i a la recerca. Aquesta tra- jectòria representa un temps dedicat a la seva professió.
Rebre la Creu de Sant Jordi és un honor que agraei- xo a les persones que han pensat en mi i al Govern en l’exili i a l’actual que me l’ha atorgat, ratificant- la.

Des de petit, veient l’exemple del meu pare, metge, lliurat plenament als malalts i persones que pateixen i bon cristià, em va néixer la vocació de servei als altres i l’estima a Jesús i la seva mare, estimulada pels Salesians d’Horta, malgrat les greus contradic- cions de l’educació d’aquella època. Desprès, el fet d’entrar en grups de revisió de vida m’ha permès analitzar el meu temps en cada moment i con- trastar-lo amb l’Evangeli i caure menys en autojusti- ficacions. M’he dedicat i involucrat en l’Evangelitza- ció de l’Església, sigui en l’àmbit parroquial o a la Pastoral de la Salut.

Gràcies a Déu he prioritzat sempre el servei als altres, especialment als més necessitats. Per això el

servei a la medicina pública, treballant per la seva qualitat, tant com a cirurgià com a representant del personal i metges i fent gestió a temporades. Igual pel que fa a la universitat, volen combinar assistèn- cia, docència i recerca, i gestió, treballant per la millora de la seva qualitat en diferents càrrecs: director de departament, degà de medicina i vuit anys de rector; també en la universitat pública. Altres persones fan el mateix en altres centres no públics, que valoro; alguns m’han donat i donen lli- çons. Però la societat justa és la que ofereix igualtat d’oportunitats als rics i als pobres. Que tothom pugui ser atès a temps amb la màxima qualitat en la sanitat pública i que ningú es quedi sense poder estudiar a la universitat per manca de diners si té capacitat de fer-ho.

La percepció del temps és la sensació del pas del temps. Com descriuria el passat, el present i el futur?
El passat és història que és bo recordar-la perquè ens ensenya a viure millor el present, fent menys erra- des. Però és un greu error pretendre que torni, tenir nostàlgia; o estar-se planyent de les errades i pèrdu- es d’oportunitats, perquè ens fa perdre felicitat.

Les persones esperançades recordem més els fets posi- tius del passat que els negatius, cosa que ens ajuda a perdonar aquells que ens han fet mal i mirar-los amb ulls positius valorant les parts bones que tots tenim. Inclòs la persona que considerem «més dolenta» i que més mal ens ha fet té aspectes positius que podem valorar i aprendre d’ells.

El present és sols el que existeix: és l’avui i l’ara. L’hem de viure amb la màxima intensitat, aprofitant cada hora i cada minut. Tot el que fem ha de tenir un sentit, seguint el programa de vida –el full de ruta que ara es diu, o el programa polític, com es deia abans– que ens hem traçat. Si es fa així s’és feliç, perquè tot té un sen- tit; el bo o el dolent que ens passi. Dels fracassos i erra- des s’aprèn més que dels èxits. Els sofriments ajuden a créixer si els sabem metabolitzar i no caiem en la desesperació. Hem de viure feliços i la manera més fàcil és ajudant els altres a ser feliços; es contagia.

Hem de formar-nos constantment per aconseguir cal- mar el nostre EGO, que ens fa pensar que els altres no ens valoren prou, que som superiors, que ens fa egois- tes i viure per acumular més prestigi, poder, riquesa per nosaltres a costa dels altres, i fer créixer el nostre JO: cursos, llegir la Bíblia, especialment el Nou Testament; els cristians hem de freqüentar els Sagraments i formar- nos teològicament i practicar, fer voluntariats, ajudar els qui pateixen, cadascú amb els nostres coneixements, habilitats i capacitats que tenim. Donar produeix més felicitat que rebre; fer un voluntariat gratuït omple més que cercant sempre el retorn, que si s’espera, poques vegades és satisfactori del tot.

El futur l’hem de preveure i preparar, tenint en compte els ensenyaments del passat, el que estem vivint i que ens fa feliços, però no hem de viure «en el futur», escapant-nos del present i les seves ocupacions. Perdríem molt de bo i podríem caure en la infelicitat per no gaudir del que hem somniat i programat del demà. Hem de convertir les preocupacions en ocupacions i cer- car les solucions a allò que les té i assumir i viure amb el que no les té.

Un factor clau en aquesta percepció del  temps és l’edat, ja que com més edat hi ha major expe- riència. En el seu llibre escriu que: «Anem madu- rant a mesura que anem vivint. Tota la vida hem d’estar en actitud d’aprenentatge.» Com és aques- ta actitud?

Madurar sols deixant passar el temps és propi, per exemple, de les fruites als arbres, no ens serveix passar els anys per si sol, pots ser el mateix immadur que quan eres adolescent. Per tant, cal aprofitar el temps per for- mar-nos i ser cada vegada més lliures, més madurs  i més feliços. Ara aprofito més el temps prioritzant més l’acció vers l’essencial, l’amor a tot: a la natura i a les persones, sense distinció, començant pels de casa.

Viure com un metge malalt és un canvi de rol molt significatiu! Com és viu el pas del temps des de la malaltia?
La malaltia ha suposat per a mi un abans i un després. No perdo el temps pensant en les moltes activitats que havia programat per la meva jubilació que se m’acosta- va amb salut, ni amb nostàlgia de les forces que tenia tot just encara no fa quatre anys.

He procurat –i procuro– posar en pràctica el que he après en la meva formació i maduració emocional, mental i espiritual. El temps és diferent. Sé que no viuré molt de temps més –no sé quant, doncs ja he superat la supervivència de les estadístiques–. Per tant, aprofito molt més el temps per dedicar-me a l’essencial, que és estimar tothom, començant pels de més a prop: la meva esposa Anna, els fills, els néts, la família, els amics, la gent amb qui em relaciono.

He anat dimitint i deixant càrrecs i feines que m’agraden molt però que no són tan essencials quan saps que el que consideres més important i havies deixat per després de la jubilació, ara ho has de posar davant de tot, i no hi cap a l’agenda; per tant les he deixat gairebé totes, avançant-me a fer-ho per obligació als setanta anys. Fa pocs dies vaig dimitir de cap d’avaluadors d’universitats del programa institucional de la Unió Europea d’Univer- sitats; en dos o tres mesos acaba la meva etapa de direc- tor del departament de cirurgia al complir-se el segon mandat (això no m’ha costat decidir-ho). No em vaig presentar a la reelecció de President de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, cosa que em va costar molt i que, gràcies a l’ajut del grup de revisió de vida, vaig poder fer-ho. M’ha sabut molt de greu deixar d’anar a l’Àfrica a operar i donar classes. Ho vaig fer fa dos anys en plena malaltia, però ara no m’atreveixo pel meu estat de salut. Em queden encara algunes activitats, la més gran, la que m’ocupa més temps, és la feina de cirurgià de l’hospital i de professor de la universitat; el que ha estat i és, a més de la família, la meva vida.

Prego perquè Déu m’il·lumini per jubilar-me al mo- ment oportú. Estic ara a l’agost preparant les classes del primer trimestre del curs vinent i segueixo estu- diant i llegint treballs científics de cirurgia del còlon. Aprenc en les sessions clíniques de l’hospital i en cada operació i visita mèdica que faig. Els malalts són els qui més ensenyen els metges. Els hi estic molt agraït. Fer de metge i cirurgià és un privilegi i una gran res- ponsabilitat, et posen la total confiança, la seva vida, a les teves mans. Si a més cobres per viure, doncs fan- tàstic. Però no voldria que em jubilés la malaltia en el sentit que ja no pogués fer res més. He de condensar en poc temps moltes de les coses que volia deixar fetes en els anys de jubilació.

Ara és quan pot contrastar com passa el ritme del temps quan des de la professió de metge pot gua- rir, aconsellar, acompanyar… o quan està malalt. Què destacaria d’aquest contrast?
El contrast és molt gran. Abans no valorava tant la natura, el no fer res més que mirar els estels, els núvols, etc. Tot ho referia a aprendre, a madurar per servir millor, ser millor cirurgià, millor professor, i apli- car-ho ràpidament a la pràctica en l’acció, etc. Ara em dedico més a valorar el parlar amb la gent que m’atura pel camí, millorar les relacions, vaig més lent, a estimar més, dedicar més temps a la família. Penso intentar recuperar el temps que els hi he tret per dedi- car-me a la professió, a les activitats socials i pastorals. Voldria ajudar-los a ser millors persones i que tingues- sin un bon record de mi.

Si ja vam muntar una comissió d’humanització als anys vuitanta del segle passat perquè en l’hospital tecnificat el tracte fóra humà, com a malalt comprovo com l’empatia, el metge i infermera, auxiliar o administrativa que es posa a la teva pell i busca ajudar-te, «no té preu». La fredor i distància no ajuden, ni que sigui d’un bon tècnic. S’ha de ser un bon metge i un metge bo.

Vostè també escriu: «Abans de caure malalt tens forces i ganes… Amb la malaltia tot és un esforç.» Davant d’uns efectes secundaris que fan empitjo- rar, vostè mateix es pregunta: «Ja no podré viure una vida feliç?»
És una pregunta que crec es fa el malalt; jo també me la faig i, aprofitant el que he treballat de mi mateix per la maduració personal, he après a ser feliç amb les minusvàlues. I practicar-ho multiplica els efectes posi- tius. No caure en la temptació de la nostàlgia. Dono gràcies a Déu moltes vegades al dia: quan no em fa mal res, quan camino amb poc dolor. També em fixo en la gent que té discapacitats, que caminen mala- ment o van en cadira de rodes. Jo no em puc queixar! Els temps de dolor més intens són els que prego que passin ben aviat i poso el remei que cal per aconse- guir-ho, demanant ajut als companys metges especia- litzats, més concretament als de cures pal·liatives i la unitat del dolor.

A més escriu: «Ara cal concentrar-se en valorar les coses boniques, positives, que t’agraden i que encara pots fer i de les quals pots gaudir.» Com s’aprèn a viure aquest nou ara des de la malaltia?
S’ha de mirar sempre la part plena del got i no compa- dir-se del que ja s’ha begut. La rapidesa de la vida activa amb salut impedeix que gaudim de coses molt senzilles i gratuïtes que tenim a l’abast i ens gastem diners en l’anomenat commodities, coses supèrflues. Amb la ma- laltia vaig tenint cada vegada més temps per descobrir aquesta bellesa que hi ha al món, al nostra costat i que passava sense veure-la. A una fulla d’un arbre o planta es pot descobrir la seva bellesa i complexitat de creació.

Vostè viu la seva malaltia des d’una experiència cristiana. Aquesta vivència i experiència religiosa  i espiritual implícita en la seva persona li fa perce- bre el procés de la malaltia d’una manera dife- rent?
Jo he acompanyat molts malalts, molts  no creients. Si la persona ha madurat i accepta la mort com quelcom natural que passa  a tot  ésser  viu:  vegetal,  animal o humà, i que ara li ha tocat a ell o ella, tenen una bona mort, pensen que tot s’ha acabat i estan contents dels moments bons viscuts.

També he acompanyat a cristians a morir que tenen molta por a la mort i pateixen molt. Intento fer-los-hi entendre que per alguna cosa són cristians, que llegeixin els Evangelis, que Jesús va ressuscitar, que hi ha una altra vida en plenitud. Però si no han madurat humanament diuen: ningú ha tornat per donar-me una prova; no vull morir. Jo contesto: ningú no: Jesús va tornar i vostè diu que creu en Ell.

Els creients en Jesús i en els seus ensenyaments tenim més mitjans per viure millor la vida i tot el procés de la malaltia terminal. Sabem que la vida té un sentit i no s’acaba aquí, que traspassem a una vida nova en ple- nitud. Alguns ho expliquen dient que com l’energia no es destrueix, es transforma, no acabem. Altres fan la comparació del cuc que quan acaba la seva vida s’enquista i surt una papallona. Ressuscitarem; no sabem de quina manera serà ni com serem desprès, però Jesús ens diu que no desapareixerem, que viurem l’amor en plenitud en contacte  amb  Déu  Amor. Els místics Sant Joan de la Creu i Santa Teresa ho des- criuen molt bé. Si ara estan malalts, patim i passem a la felicitat plena, ens hem d’alegrar de fer el pas vers a molt millor. Jesús ens diu que Déu està en nosaltres en tot moment, acompanyant-nos, que no ens deixa sols. Tenint Jesús al costat els mals moments es passen millor, no hi ha soledat absoluta.

En el seu llibre descriu de forma molt realista la mort. Com percep aquest temps d’espera?
Es viu el procés de morir. De fet cada dia morim una mica, estem un dia més a prop de la mort. Un altre argument per aprofitar bé la vida de cada dia. Com la mort és inevitable, ens hem de preparar, començant per entomar bé petites pèrdues. És com pujar una mun- tanya alta. Primer s’ha de fer entrenament i pujar-ne de més baixes.

El que hem de lluitar molt és per evitar el dolor i el sofri- ment. El dolor i els malestars físics (ofec, vòmits, res- trenyiment, diarrees, fístules, etc.) s’han de tractar. Hi ha medicaments i mitjans quirúrgics per fer-ho que la majoria de vegades ho aconsegueixen. Tractar el sofri- ment emocional i espiritual –el sentit– s’ha de fer. No cal accelerar la mort. Si estàs més preparat en tens menys, inclús no en tens, si creus que traspasses a una vida millor en plenitud.

En els moments actuals vivim accelerats i en un ritme vertiginós. Això demana fer aturades. Què aconsella per viure un temps més lent per saber assaborir-lo i gaudir de la vida?
És molt important aturar-se, fer recessos, anar a llocs tranquils: mar o muntanya, gaudir de la natura sense presses, respirar fons fent-ne consciència (això és bo fer-ho sovint), relaxar-se, escoltar bona música, fer medita- ció i contemplació: pregària contemplativa, escoltar més que parlar, i repensar la vida, passar balanç del seguiment del full de ruta, corregir desviaments per encarar-se més directament vers l’objectiu marcat. Assaborir la vida, la natura, la brisa, el sol, la pluja, les vistes: gaudir de la vida, com dius.

 S’acostuma buscar la felicitat de cara i així no s’aconse- gueix, ja que la felicitat ens segueix en el camí com l’ombra: no s’aconsegueix omplint moments de la vida amb plaers, però que s’acaben massa aviat i deixen un regust de buit que obliga a cercar –a vegades de mane- ra ansiosa i amb patiment– nous plaers, que si triguen es viu la major part del temps infeliç, inclòs sense sentit. El cristià compromès té l’avantatge que la seva vida té un traçat i vas pujant esglaons gaudint de cada un d’ells fins a arribar al cim, a la felicitat completa. Fer el camí estimant és el que fa feliç. Estima i seràs feliç. Al final: contacte directe amb l’Amor que ens atrau als homes i dones que tenim consciència de finitud i llibertat per conduir la nostra vida. Sense caure constantment en l’esclavitud dels instints que tenim dels animals, que ells han de seguir perquè no tenen consciència de transcen- dència, del més enllà, del demà.

Assumpta Sendra i Mestre