Revista RE

publicació de pensament i opinió des d'una perspectiva realista existencial

Entrevista a José Luis González Quirós

QuirosÉs professor de filosofia a la URJC. Ha estat professor de la UCM, catedràtic d’institut i investigador de l’Institut de Filosofia del CSIC. És autor d’una llarga vintena de llibres entre els quals destaquem El porvenir de la razón en la era digital, Mente y cerebro i Culturas digitales. A més de centenars d’articles d’investigació i divulgació, sobre qüestions de filosofia de la ment, filosofia de la tecnologia i teoria política. El seu últim llibre publicat és Introducción a la lògica.

SER PERSONA ÉS UNA REALITAT MOLT VALUOSA

«Els éssers humans som imperfectes per definició, no som autosuficients, no som eterns, no som suficientment savis ni tenim una inclinació al bé suficientment sòlida.»

 

Si fem un recorregut per la història de la filosofia, com es descriuen els conceptes de la perfecció i de la imperfecció?
No m’atreviria a definir un fil conductor entorn d’aquesta idea, però em sembla evident que des que existeix la teoria moral hi ha una preocupació per la forma d’aconseguir una vida bona, digna, per aprendre a viure i exercir la virtut. Des d’un punt de vista abstracte els éssers humans som imperfectes per definició, no som autosuficients, no som eterns, no som suficientment savis ni tenim una inclinació al bé suficientment sòlida. La nostra imperfecció s’anomena llibertat que, paradoxalment, és el nostre major motiu de dignitat, quelcom que ens fa semblants al poder creador, a Déu en últim terme, però que és també una prova evident de les nostres carències, que necessitem coses que no tenim.

La imperfecció humana és l’altra cara d’aquesta capacitat de no conformar-se amb el que hi ha, amb allò merament natural o allò immediatament donat, que ens ha portat a crear la cultura i la tècnica, a viure en un món més humà i històric. És a dir, que la imperfecció no és quelcom únicament negatiu, sinó específicament humà.

Quina és la seva visió crítica de lexistencialisme, per exemple, en Sartre i Camús, que consideren l’existència com insatisfactòria i veuen la realitat sota un prisma molt pessimista?
L’existencialisme pot entendre’s com una filosofia d’època, com la conseqü.ncia d’un llarg procés de desencantament del món i d’exaltació de l’home que culmina en moments molt poc admirables, els totalitarismes, els genocidis, l’amenaça nuclear i el temor a què la raça humana pugui arribar a desaparèixer. No m’ha semblat mai una filosofia satisfactòria, potser sigui una cosa de caràcter. Sempre he preferit creure que, malgrat tot, la vida i la mateixa història és meravellosa, tal com ho van dir les últimes paraules de Wittgenstein, la biografia del qual és difícil de qualificar com feliç des d’una perspectiva convencional.

Creu que laspiració al perfeccionisme s’ha elaborat a partir de la perfecció dels «déus»?
No, crec que la crida a la perfecció, l’afany de superació, el desig de felicitat, un cert anhel d’allò infinit, tot aquest tipus de coses es troben en la naturalesa humana. És conseqü.ncia de la nostra diferència i la nostra capacitat de distinció i reforma respecte al simple món natural.

Considera necessari repensar el concepte de persona des duna actitud més humil?
Certament. Com és sabut, el concepte de persona té una història bastant curiosa, però, en qualsevol cas, en la mesura en què s’ha pogut desembocar en una espècie de solipsisme una mica neci penso que ha de ser repensat. Segurament ni som les úniques persones que hi ha en el món, tal volta tampoc siguem els millors, ni ser persona és quelcom que pugui ser d’una manera completament aïllada de la resta de les realitats. No és res absolut sinó una realitat molt valuosa, però inscrita, com a tal, en una realitat més amplia, més rica i quelcom més misteriosa d’allò que cada un és per sí mateix.

L’educació és el gran pilar de la formació humana que busca la perfecció basant-se en paradigmes intel·lectuals. Com veu la situació actual de leducació tant a lescola com a la universitat?
Crec que l’educació està en un mal moment per diverses raons. En primer lloc, perquè s’ha fet molt freqüent la vigència gairebé indiscutible d’un cert nombre de bestieses que no han tingut mai un suport tant ampli com el tenen ara, però això seria llarg d’explicar. En segon lloc, perquè el desenvolupament civilitzatori s’ha encarregat de tombar o desestabilitzar moltes de les institucions culturals bàsiques (des de les biblioteques als diaris passant per les universitats i la política democràtica) i caldrà temps per reconstruir-ho. El resultat és que hi ha menys analfabets que mai, però hi ha oceans d’ignorància i d’incomprensió, fins i tot ben intencionada, molt difícils de gestionar.

En una conferència feia referència al llibre La organización del desgobierno que precisament descriu com ha de viure la societat perfecta. En aquest context la perfecció significaria una pèrdua per la llibertat?
No, aquest llibre d’Alejandro Nieto es refereix únicament als disbarats polítics i administratius que són corrents a Espanya. No té res a veure amb una suposada societat perfecta, simplement advoca per una societat més intel·ligent que posi en qüesti. l’eficàcia dels seus mecanismes d’assignació de recursos públics. La idea d’una societat perfecta és un enorme error intel·lectual i un disbarat moral. Hem de tolerar els errors aliens perquè ja és força difícil disminuir els nostres i no hi cap dret a impedir que els altres s’equivoquin, entre altres coses perquè un ésser obligat a fer el bé, obligat des de fora, contra la seva voluntat, ja no seria un ésser humà sinó un esclau.

Com ha de compaginar l’ésser humà la raó i les emocions per equilibrar la pròpia consciència de les imperfeccions?
Raó i emocions són distingibles, però van sempre juntes, no són fàcilment separables en cap anàlisi, com poden ser-ho els fins i els mitjans, per exemple. El secret de l’èxit està en encertar a posar les emocions al servei de causes defensables des d’un punt de vista racional, és a dir, que puguin ser compartides per qualsevol amb bona voluntat. El problema està en què les emocions tenen una tendència a quedar al servei del jo individual, a ser egoistes, i és necessari fer que aprenguin a convertir-se en energies altruistes. Això és el que se’n diu habitualment estimar, compartir, entendre i disculpar.

Es parla de transhumanisme com a moviment cultural i intel·lectual amb la finalitat de transformar la condició humana per elevar-la per damunt dels seus límits. Seria aquesta la persona sense imperfeccions? Fins on pot portar aquesta transformació humana que sembla prescindir del sentit ètic?
Sí sembla prescindir del sentit ètic, no portarà a res de bo, però no s’ha de ser especialment pessimista al respecte. Portem molt anys de millores espectaculars pel que fa a la higiene, salut pública, alimentació, etc. Això no ha sigut dolent des de cap punt de vista, ja que ha permès, que la població creixi, que l’alegria de viure i de fer-ho amb certa comoditat pugui ser experimentat per més persones. Ara se’ns anuncien millores molt espectaculars, ja veurem fins a quin punt són alguna cosa més que propaganda, i no cal tenir cap por a les que puguin seguir contribuint efectivament a la millora de la nostra condició, encara que en algun cas puguin resultar intimidatòries. Això significa, naturalment, que caldrà resistir aquelles que puguin alterar aspectes essencials de la nostra condició intel·lectual i moral, però al menys de moment, i al meu entendre, aquests anuncis són bàsicament equívocs. Els qui diuen que arribarem a ser immortals s’equivoquen, segurament, des del punt de vista de les dificultats que s’haurien de vèncer per aconseguir-ho, però s’equivoquen, encara més, des del punt de vista de la nostra condició moral. Som torxes que transmetem la vida, no una llum inesgotable, i caldrà defensar que segueixi essent així.

Haurem d’estar alerta de les transformacions.
Si s’arriba a imposar aquests «avenços» que anul·lessin la nostra llibertat moral, com podria passar amb aquestes profecies que afirmen que ens connectarem a mà-quines superintel·ligents, capaces de decidir per nosaltres i millor que nosaltres, espero que els nostres descendents sàpiguen guanyar-se l’honor de lliurar-se d’elles, d’abolir aquesta nova esclavitud.

Assumpta Sendra i Mestre