Revista RE

publicació de pensament i opinió des d'una perspectiva realista existencial

Entrevista a Maria Pàrraga

Captura de pantalla 2015-11-10 a las 20.07.10

Mestra decrolyana. Pedagoga i actualment formadora de mestres. Cofundadora i presidenta de la Fundació Pedagògica El Brot ubicada a Sant Joan Despí. Assessora pedagògica del Projecte BROTMADRID

UNA CULTURA DE LA CREATIVITAT

«La creativitat és un desplegar fins a l’infinit el que un mateix pot donar de la seva imaginació i possibilitats.»

A la vostra Fundació hi ha l’Escola El Brot i ICARTH (Institució Cultural d’Arts i Humanitats), on precisament consta aquest eslògan: «La creativitat no té límits, dissenya el teu futur».
Posar aquest eslògan significa que creiem fermament que tothom porta dins seu un esperit creador. Ens trobem que la societat, l’escola i fins i tot el sistema educatiu no fomenten la creativitat, ans al contrari, sembla que volen uniformar i fer-nos a tots iguals. Encara més, quan alguna persona ressalta en ser diferent, sovint se l’ofega o no se la valora en tota la seva dimensió perquè és massa singular i pot portar problemes, ja que planteja coses des de diferents vessants. Aquest esperit artístic, creatiu o innovador que porta dins seu, vol esplaiar-lo i vol que sigui escoltat i, precisament, som una societat poc escoltadora. Aquesta actitud d’escoltar és molt important, perquè veus l’agraïment que la gent té quan senzillament has escoltat i et diuen: «Gràcies per haver-me escoltat». Aquesta frase màgica fa de palanca per a poder continuar escoltant i ser assequible a totes les idees noves que sorgeixen.

Precisament, «a mi ningú no m’escolta» és una queixa constant en la societat. La vostra institució cultural, què té de diferent de la resta, què oferiu?
Escoltem! Escoltem molt els diferents aspectes que planteja la diversitat d’alumnes, però també, a la vegada, donem possibilitats perquè els puguin desenvolupar. O sigui, no ofeguem i respectem al màxim. Aquest respecte es dóna quan s’escolta. Això sembla una obvietat, però si un s’expressa, se l’ha d’escoltar, i si no s’expressa, se l’ha de motivar perquè ho faci.

¿Això és un art, poder donar la vàlua que correspon a cada persona que se us apropa?
Som cada un de nosaltres els qui hem de posar el nostre gra de sorra per fer un món millor, més creatiu, més assequible, més bell i més agradable, perquè és un món que es podria anar contaminant com la majoria de l’entorn que ens envolta. Quan dius que hi ha molta contaminació, pots preguntar què fem per no contaminar i molta gent es consola dient: «Oh, és que tothom contamina». Doncs bé, aquestes professions que són més artístiques i més de la pròpia persona ens ajudaran a fer les coses i els fets més transparents, tot i que dissortadament estan molt infravalorades.
Els pares, per exemple, et diuen: «El meu fill és un desastre, ho suspèn tot menys la música, les arts plàstiques, la dansa, i fa bé les manualitats, però ho suspèn tot». Però la nostra resposta és veure totes les possibilitats que té aquesta persona i els diem: «Quina sort que tenen: el seu fill és un artista». Et miren sorpresos pensant que no els has entès bé, ja que tenen la mentalitat que si és un artista fracassarà en la vida i, com a màxim, li permetran desplegar les seves habilitats com a hobby.

D’alguna manera tranquil·litzeu les famílies?
Això! Nosaltres fomentem que aquestes professions o aquestes tendències siguin molt rellevants i tinguin molta ressonància. Ponderem les persones que les tenen. Un món sense art deixaria de ser-ho.

Quina és la vostra metodologia, que a més garantiu que és d’èxit?
Nosaltres tenim una escola i ara tenim l’institut com a escola d’art. Som un centre d’educació especial, específic per a nens i nenes amb dificultats d’aprenentatge com la dislèxia i el trastorn d’atenció. No són alumnes sense sortida, no són nens que facin molta pena, però fracassen escolarment i les seves possibilitats passen a segon o a últim terme.
Som un referent indiscutible. Fem una metodologia determinada a un ritme adequat. Tenint en compte aquestes dificultats, no partim mai del llibre per a aprendre, sinó sempre de l’observació del seu entorn i de la pròpia vida. Això mateix és el que volem anar implementant a l’institut. Per exemple, volem que el coneixement geomètric sorgeixi del mateix entorn i tot el que és el dibuix basat en la geometria sigui viu i real. Potenciem la descoberta de la natura i del seu entorn més immediat. Volem que no hi hagi cap barrera entre l’escola i la vida, sinó que l’escola sigui la pròpia vida. És a dir, que tot es faci d’una manera transversal, perquè la persona surti formada d’una manera integral. Aquest és un dels ideals que tenim a l’escola.

L’Escola i l’Institut són dos edificis diferents?
Tot forma part de la Fundació pedagògica EL BROT que va ser constituïda l’any 1991, quan ja feia divuit anys que regentàvem un centre de reeducació i en feia justament un que havíem fet l’Escola EL BROT per a nens i nenes amb dificultats per a aconseguir èxit escolar i desplegar possibilitats. Són dos edificis diferents, l’escola està en una casa modernista dins el mateix centre de Sant Joan Despí i l’altre és l’edifici d’una de les escoles més antigues del mateix poble, que era buida, i l’Ajuntament en ple ens ha fet confiança i l’ha cedit durant uns quants anys per a fer-hi l’institut d’FP en art.

A l’escola d’ensenyament obligatori comenceu a primària?
El sistema educatiu només té dos vessants: l’ensenyament ordinari i l’ensenyament especial. Nosaltres comencem a primària, però en el cicle superior, perquè hi ha la idea equivocada d’esperar que el nen es desperti i aquestes dificultats no són maduratives, s’hi neix i són per sempre, encara que poden millorar molt. Com he dit, l’escola és per a nens i nenes amb unes dificultats molt específiques. En canvi, l’institut és obert a tothom. Els alumnes de l’escola saben que venint al nostre institut tindran unes persones que els faran un seguiment molt acurat i respectaran el seu ritme i, a la vegada, els introdueix als ensenyaments postobligatoris amb total normalitat.
Els alumnes de l’escola reconeixen que han tingut una escolarització en què se’ls ha respectat i ensenyat al ritme que necessitaven per a aprendre millor, atès que són persones molt capacitades intel·lectualment i no tenen per què fracassar si segueixen una metodologia adequada, però quan es plantejaven continuar amb una FP tornaven a estavellar-se. L’eterna pregunta per part dels pares és: «I després què? On anem? Què fem?».
Ara ja podem donar resposta per als que tenen dots artístics. Avui ha estat el primer dia i hi ha persones matriculades des de setze a quaranta-vuit anys. O sigui, hem tingut un ventall d’alumnes que era impensable. Segurament alguns tenen dificultats i saben que en aquest institut trobaran el que necessiten, però altres ens han escollit perquè saben que paral·lelament donem aquesta altra formació, més integral «d’humanitats » que és una titulació complementària que els distingeix com a ICARTH.

El professor dels vostres centres ha de tenir un perfil molt específic, ja que ha d’acompanyar alumnes amb unes dificultats. Això requereix una atenció adequada per a cada alumne?
Ara, quan hem agafat professors nous per a l’institut, han vingut molts professionals que també són dislèxics, amb currículums brillants, i aquestes persones quan els fas l’entrevista, en general, t’inspiren poca confiança, perquè veus que ells tampoc no la tenen en ells mateixos, es manifesten insegurs i amb poca autoestima. Veus el perfil d’uns adults inestables i vulnerables… però com que tu n’estàs realment enamorada, del projecte que els atén, els comprens. El nostre ensenyament parteix de l’observació, motiva i desperta l’interès, i quan aquell alumne vibra per aprendre és quan comença de debò a implicar-se i a tirar endavant. Després ja buscarà el llibre –que no oblidem que és l’últim pas–, el llibre, Internet o el que sigui, però primer ha d’experimentar multisensorialment el que ha d’aprendre.

Motivar i despertar, precisament, són accions clau per a desenvolupar la intel·ligència creativa?
És clar. Són persones que tenen molt aguditzades totes aquestes actituds per a ser creatius, perquè sempre han d’estar pensant estratègies i com sortir-se’n, observant molt per a poder-se omplir del coneixement que volen arribar a adquirir. Això desperta actituds, sensibilitats i moltes possibilitats. És possible que l’alumne que aprèn amb més facilitat no tingui tan despertes les aptituds i el seu rendiment sigui bo, però no tan elaborat.

Com definiria la paraula ‘creativitat’?
Un desplegar fins a l’infinit el que un mateix pot donar de la seva imaginació i possibilitats. Crec que tothom té molta riquesa interior, però l’escola no desperta aquesta creativitat perquè li fa por, ja que, com més creatiu sigui, més reptes plantejarà al professor. En la nostra metodologia, el professor porta preparats uns temes, però l’alumne pot tibar fins que el professor digui: «Aquí ja no ho sé, potser ho haurem buscar a Internet o ens haurem de documentar». O sigui que l’alumne diu i demana, i el professor ha de respondre al ritme de cadascú. És a dir, que si estem en una classe de dotze persones vol dir dotze opinions, dotze inquietuds, dotze aportacions… Llavors el professor ha de ser molt àgil, perquè no pot ofegar cap de les questions i, més encara, no pot fer judicis de valors, s’ha d’aconseguir un procés d’autoavaluació.

Aquest desplegar que suggereix a partir de la intel·ligència creativa deu demanar un canvi de mentalitat i estar molt oberts a noves propostes…
Normalment, quan algú es desplega ens molesta. Hi ha molts moments que no escoltem les aportacions que un fa, les bones idees…, perquè tot això genera canvis. Per tant, acostumem a tapar tot allò que sembla que surt del que considerem habitual, perquè, si ser creatius suposa desplegar, vol dir obrir-nos a canvis i ser innovadors. A l’escola vénen famílies desesperades que no se senten escoltades. Hi ha fracassos escolars que toquen el límit, perquè la societat està demanant l’èxit continu. Si tu no tens èxit no tens res, no ets ningú. Nosaltres, des del potencial de la creativitat, avancem i evidenciem un notable canvi amb els nostres alumnes.

Aquest monogràfic tracta sobre la intel·ligència creativa. Sabem que l’escola hi té un paper prioritari perquè contribueix al creixement personal i social. El que passa és que hem de permetre la creativitat i no la permetem. O sigui, si primer no donem pas a la creativitat, no donarem pas a la resta. Per exemple, les famílies haurien de fomentar-la a casa. Sovint posem massa límits i no proporcionem una cultura de la creativitat, començant per coses molt petites i quotidianes.

Com descriu aquesta cultura de la creativitat?
Sóc reiterativa, però considero que escoltar és bàsic i prioritari. L’escolta d’un fill o d’un alumne no vol dir sentir només la veu del qui parla, sinó saber què està dient amb el seu propi cos, l’expressió, els ulls, amb tot el llenguatge no verbal…

Hem d’intentar que l’altre, en aquest cas l’alumne, se senti còmode i li puguem preguntar: «Què canviaries, tu?» Podríem tenir sorpreses molt grates, perquè faríem que aquesta persona hagués de pensar, hagués d’idear, hagués de dibuixar, hagués de consultar, hagués de bescanviar impressions i opinions amb altres.

La cultura de la creativitat o la intel·ligència creativa hauria de ser arreu: a les escoles, en les famílies, en les empreses, en la societat… Segur que obtindríem altres resultats?
Si l’alumne ja és creatiu, ja se l’escolta a casa, mentre es forma laboralment també és escoltat, quan serà professional, per força serà creatiu. No tindrem empreses estereotipades, ni pensant només en l’índex de captar el màxim de clients, sinó que tindrem empreses originals. L’emprenedoria tindrà molta personalitat; llavors sí que tindrem emprenedors de debò i de casa nostra. És només donar pas a aquesta creativitat.
Aquesta és la gran riquesa que ens ha proporcionat la crisi: sortir de la comoditat i ser innovadors. És a dir, hem hagut de desenvolupar totes les habilitats, capacitats i intel·ligència per a ser creatius.

Assumpta Sendra i Mestre