Revista RE

publicació de pensament i opinió des d'una perspectiva realista existencial

Entrevista a Mireia Cabero i Jounou

entrevista

És psicòloga, psicoterapeuta i coach. Ajuda a desenvolupar la capacitat d’autolideratge de les persones perquè puguin posteriorment liderar la seva pròpia vida i aconseguir els seus objectius. Entre d’altres, és docent del Postgrau en Intel·ligència Emocional a la Universitat de Barcelona i a la Universitat de Lleida, i docent d’Intel·ligència Emocional Aplicada a la Universitat Oberta de Catalunya. Actualment està impulsant, junt amb un equip «Viles pel benestar» un projecte pioner al món en cultura emocional pública.

TOTS SOM MEREIXEDORS DE LA FELICITAT

«La felicitat va més enllà de les reaccions emocionals a les circumstàncies»

 

 

Com defineixes la felicitat?
Per mi una persona és feliç quan es desperta cada dia amb un estat emocional de fons (com qui es lleva amb un fil musical) relacionat amb el sentit, l’acceptació real, la pau interior i l’agraïment envers la persona que és i envers la vida que viu. Sobre aquest estat de fons emocional van apareixent de forma natural al llarg del dia emocions reactives (com els sons i sorolls que se senten per sobre del fil musical); però aquestes emocions no són prou poderoses com per pertorbar l’emocionalitat profunda del sentit, l’acceptació, la pau interior i l’agraïment. Quan això passa per mi és clar: la persona és feliç.

Quina relació hi ha entre la felicitat i les emocions?
La felicitat és un estat emocional, però és un estat emocional profund que va per sota i independentment d’emocions puntuals i circumstancials. La felicitat va més enllà de les reaccions emocionals a les circumstàncies. La felicitat és una emoció més estàtica, perquè té a veure amb la meva persona i amb la meva vida en global, no amb el que visc diària i puntualment.

Avui es parla molt d’una cultura emocional en la societat. A què ens referim?
Ens costa saber a què ens referim perquè és inexistent la cultura emocional avui en dia al nostre país, malauradament.
Que una societat tingui cultura emocional vol dir que de forma natural en les seves estructures i espais socials les emocions, els coneixements emocionals, les habilitats i els bons hàbits emocionals hi estan presents. Hi estan tan presents que de forma natural les persones creixen desenvolupant competències emocionals de forma positiva i evolutiva.
Al nostre país, per exemple, està instaurada profundament la cultura de la competitivitat. Es veu arreu la competitivitat.

«Una persona és feliç quan es desperta cada dia amb un estat emocional de fons (com qui es lleva amb un fil musical) relacionat amb el sentit, l’acceptació real, la pau interior i l’agraïment envers la persona que és i envers la vida que viu»

De què depèn ser feliç? És evident que és una cerca constant de la persona. Depèn de tres «sí»: Sí, vull ser feliç; sí, em sento mereixedor de la felicitat; i sí, estic disposat a generar circumstàncies per la pròpia felicitat.

Creus que es pot ser feliç en qualsevol circumstància? Fins i tot, en situacions extremes com persones sense sostre, llocs en conflicte armat o en una presó?
Es pot ser feliç sempre i quan jo mateix i la meva vida em generin sentit, pau interior i agraïment, malgrat tot. De no ser així, sigui a una presó o sigui a un hotel luxós a Manhattan la persona no se sentirà feliç.

I per exemple, malgrat tenir una malaltia incurable?
El que passa amb les malalties incurables és que generen tant soroll emocional i tan intens (tristesa, angoixa, ansietat, por, etc.) que de vegades aquest soroll superficial empetiteix el fil musical de fons de la felicitat. Si la persona és capaç de viure la malaltia amb sentit, amb acceptació, amb pau interior i amb agraïment la persona se sentirà feliç malgrat el que està vivint. Certament, però, són un repte descomunal les malalties incurables que sabem que derivaran en la nostra mort.

Es pot educar per ser feliç?
Es pot i cal fer-ho. Cal el compromís social de tothom. Cal la tribu per educar en la felicitat.

Sovint és molt gran el desig de voler ser feliç. Això probablement fa que no t’adonis d’instants que poden generar la felicitat. Quina actitud és necessària per estar atent al moment i a la realitat que toca viure?
L’actitud de l’estar present, de l’acceptació, del voler passar per la vida no de puntetes, sinó amb xiruques, trepitjant bé el terreny. Cal valentia per fer-ho. I cal tenir la certesa que un podrà assumir-ho, viure-ho i sortir-ne reeixit.

Quines són les quatre vides bàsiques què cal tenir per gaudir d’una vida feliç?
La vida amb emocions positives, que ens parla de generar-nos circumstàncies diàries per viure emocions positives, que ens agradin, les nostres preferides.
La vida implicada, que ens parla de triar a la vida allò, i només allò, amb el que vulguem implicar-nos.
La vida amb sentit, que ens parla de triar a la vida allò, i només allò, que tingui sentit realment per nosaltres.
I la vida amb persones valuoses, que ens parla d’envoltar-nos de persones que ens aportin valor, i que siguin valuoses per nosaltres.
No cal ser extremista i rebutjar la resta, però sí que cal ser fidel a nosaltres mateixos, al que ens importa i al que té sentit per a nosaltres.

Has escrit un llibre titulat Invertit en felicitat. Com s’inverteix?
Invertir temps conscient i productiu en conèixer-nos, en apreciar la nostra interioritat, desenvolupar-la i triar una vida que sigui fidel a la nostra interioritat.

Què és l’Institut per a la Felicitat, del qual ets sòciodirectora?
És un somni que una col·lega i jo, la Núria Molina, tenim al cap. Existeix parcialment, però no tal i com voldríem. La societat no està preparada per introduir a les seves estructures i cultures corporatives la felicitat. Tot just està disposada a introduir la cultura emocional (i tampoc de forma convençuda).

L’Institut per a la Felicitat, em diu la intuïció, que el desenvoluparem a la fase final de la nostra trajectòria professional, a punt de jubilar-nos, quan la societat hagi viscut més sotracs encara per manca de valors emocionals. Llavors la societat estarà més preparada que ara. Que així sigui. Però no m’importa. Visc.»

Assumpta Sendra i Mestre