Revista RE

publicació de pensament i opinió des d'una perspectiva realista existencial

Últim num.

Portada

La proposta del monogràfic sobre la corporeïtat pretén ser una reflexió entorn de la fonamental dimensió humana: el cos. Volem donar continuïtat al tema tractat en l’última revista sobre la interioritat que tal com dèiem: «Demana un recolliment i una implicació integral de la persona, des de la ment, el cos i el cor, per experi- mentar aquest recorregut interior». En paraules del pensador Lluís Duch ressaltà- vem que: «Una interioritat s’ha de nodrir de l’exterioritat».

L’exterioritat de la persona, és a dir, el cos humà, és la targeta de presentació del nostre físic, però el cos amaga altres realitats que no són tan visibles com el pen- sament, les emocions, el batec del cor… Són aspectes més soterrats que fan estar i sentir d’una manera concreta. El biòleg André Giordan, entrevistat fa anys per la revista RE i autor del llibre El meu cos, la primera meravella del món, presenta un inventari del cos humà com un univers gairebé desconegut gestionat per una direcció general que és el cervell humà i protegit per una muralla (quatre metres quadrats de pell) plena de captadors i de porus que detecten els cops, la tempera- tura… La pell, considerada el nostre òrgan més gran, que protegeix la pròpia corporeïtat, és la fotografia més evident i autèntica de la persona.

Sabem que el cos és una peça única, fràgil, singular i irrepetible, pel qual s’ha de tenir respecte i prendre consciència de la pròpia constitució corporal que mostra allò que som. Aquest cos tan excepcional amb vida pròpia és el nostre habitatge on hi té cabuda tot l’organisme humà. Per això, cal tenir-ne cura i ser capaços d’escoltar-lo, tal com expressen els articulistes. Escoltar el cos permet conèixer qui som i prevenir algunes dolències per no arribar a un dolor profund. De mane- ra inconscient el cos sempre parla, dona molta informació, però no ens n’ado- nem. Sabem que el cos és savi perquè sempre avisa, però s’ignoren els missatges. Que important és ser conscient que el cos s’expressa i sovint demana ser escoltat, per exemple que s’ha d’oxigenar.

Els cos és una estructura que es pot modular. Quants cossos percebem que estan rígids o flexibles pel simple fet de caminar. El cos està en constant moviment, fins i tot, quan està quiet. A través del cos es parla sense paraules, es gesticula, es mira, s’expressa… El mirall és el nostre interlocutor que mostra la realitat de la corporeïtat i quantes vegades l’expressió més escoltada és «no m’agrado». Quantes persones tapen petites incidències o cicatrius de la pell amb tatuatges per amagar-les.

I quantes persones estan descontentes perquè voldrien tenir un cos perfecte,  o s’autolesionen fruit del propi fàstic que els genera el cos. Quants trastorns pato- lògics a causa d’aquest malestar per voler seguir uns cànons de bellesa que són com una tortura. O extrems narcisistes de bellesa desmesurada que fan sentir un excés d’ego. Totes les radicalitats són negatives, per això és necessari un realisme per acceptar la corporeïtat i millorar el que sigui necessari.

Tots els articles i l’entrevista conviden a prendre consciència de la pròpia corpo- reïtat, d’un cos concret amb un esperit que anima, ja que el seu complement és evidentment l’ànima i la ment. Sabem, si no hi cap cap anomalia que, pel cicle vital de la vida, el cos va canviant i envellint. No és el mateix un cos d’infant, d’un jove o d’un vell, però cada etapa té el seu significat i la millor opció és viure-la amb dignitat. A més, tenim un cos vulnerable i finit que un dia s’acabarà, per això cal tenir-ne cura i gaudir-ne.